Ens vam retrobar una nit d’estiu en un cicle especial de cinema francès a la fresca. El meu plan era tornar aviat però al final tot es va anar allargant i els dos vam decidir sortir de gresca. Se’ns va fer tard. Va dir: «No agafis pas el cotxe. Si vols et pots quedar, que al pis hi tinc quarto
exprés per convidats»
«Et deixo aquí sobre un cobrellit perquè ara no però després fot rasca,
ja veuràs. Si tens gana o vols aigua tu mateix pots fer com si fossis a casa»
La manera com va dir bona nit i va picar l’ullet era fàcilment mal interpetable.
Vaig augurar una nit per a la posteritat, fer un cim, fer un vuit mil,
fer quelcom difícilment igualable
Però allà no passava res, només aquell silenci trencat pel meu somier.
Potser no era el seu tipus, millor que no fes res. I en una paret al fons
imprès en blanc i negre hi havia un pòster d’en Godard. Potser ell em podria
dir-me perquè em ballava el cap
Ai Jean-Luc!, ai Jean-Luc!, vull entendre-ho però no puc
Ell va dir que en casos com aquests no es tracta de ser més guapo o més lleig
sinó d’estar convençut de fer-ho. Jo vaig dir-li: «Ja, però si ara hi vaig i ella no vol després què? Després tot això acaba siguent un rotllo patatero»
Em va convidar a fumar i en un plano-seqüència una frase magistral «Una dona és una dona. No et preocupis, tant se val»
L’endemà vam esmorzar, ni tan sols vaig mirar-la i a l’hora de marxar ella em va fer un petó que encara no sé interpretar
Ai Jean-Luc!, ai Jean-Luc!, vull entendre-ho però no puc