Campanades a morts
Fan un crit per la guerra
Dels tres fills que han perdut
Les tres campanes negres
I el poble es recull
Quan el lament s’acosta
Ja són tres penes més
Que hem de dur a la memòria
Campanades a morts
Per les tres boques closes
Ai d’aquell trobador
Que oblidés les tres notes!
Qui ha tallat tot l’alè
D’aquests cossos tan joves
Sense cap més tresor
Que la raó dels que ploren?
Assassins de raons, de vides
Que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies
I que en la mort us persegueixin les nostres memòries
Campanades a morts
Fan un crit per la guerra
Dels tres fills que han perdut
Les tres campanes negres
II Obriu-me el ventre
Pel seu repòs
Dels meus jardins
Porteu les millors flors
Per aquests homes
Caveu-me fons
I en el meu cos
Hi graveu el seu nom
Que cap oratge
Desvetllí el son
D’aquells que han mort
Sense tenir el cap cot
III
Disset anys només
I tu tan vell;
Gelós de la llum dels seus ulls
Has volgut tancar ses parpelles
Però no podràs, que tots guardem aquesta llum
I els nostres ulls seran llampecs per als teus vespres
Disset anys només
I tu tan vell;
Envejós de tan jove bellesa
Has volgut esquinçar els seus membres
Però no podràs, que del seu cos tenim record
I cada nit aprendrem a estimar-lo
Disset anys només
I tu tan vell;
Impotent per l’amor que ell tenia
Li has donat la mort per companya
Però no podràs, que per allò que ell va estimar
El nostres cos sempre estarà en primavera
Disset anys només
I tu tan vell;
Envejós de tan jove bellesa
Has volgut esquinçar els seus membres
Però no podràs, que tots guardem aquesta llum
I els nostres ulls seran llampecs per als teus vespres
IV La misèria esdevingué poeta
I escrigué en els camps
En forma de trinxeres
I els homes anaren cap a elles
Cadascú fou un mot
Del victoriós poema