Из альбома: Atletes, baixin de l'escenari
Ja declinava el vespre que tu deus haver oblidat
caminàvem rumb a casa, el sol s'amagaba entre terrats.
La teva veu sonava lluny com el xiulet de trens perduts,
con la remor d'un riu nascut en cims nevats, muntanya amunt.
I aquella idea il-legal m'anava inundant el cap;
m'hauràs de disculpar, amor meu, que vaig pensar deixa-te un dia,
abandonar-te a la teva sort.
Només esperava, en silenci, que es presentés el moment
de fer-ho volar tot pels aires fent veure que era un accident.
Diria unas paraules greus mirant a l'infinit,
les sentia dins la boca tenses, preparades per sortir.
Venien frases solemnes que ens matarien coma un poltre coix,
venia arrossegar el cos mort del nostre amor fins a un racó discret per amagar-lo entre les flors.
Oh savis que aneu predicant pels carrers
que l'amor es transofrma amb els anys.
Veniu urgentment a explicar-nos si es transforma tant,
si es transforma tant,
si es transforma tant,
si es transforma tant!
Ja s'intuïa a l'horitzó la costa verge d'un nou món,
ja em desplaçava més lleuger, alliberat del pes del teu amor.
Ja se sentia algú rient, l'escalfor d'una altra gent,
un altre cos, una altra veu capaç de fer-me més content.
Ja m'allunyava caminant mirant els ulls als vianants.
Sabeu el meu futur? Avui li he disparat amb munició de plata apuntant directe al cor.
En aturar-nos per creuar vas agafar-me la mà.
Vaig tornar una bola rasa a un nen que jugava en un portal.
No ho expliquis a ta mare, que m'escopirà el proper Nadal.
(Gracias a Dodo por esta letra)